Hi ha qui creu en les casualitats, o en la providència. Jo no. Sóc de les que pensen que tot succeeix per alguna cosa. «Causalitats» els diu una bona amiga.
Fent la vista enrere em pregunto: Per quina «causalitat», en arribar a Barcelona, el meu lloc de residència va ser, al llarg de quasi deu anys, a prop del carrer «Carolines» de la Vila de Gràcia? Què em va portar posteriorment, sense jo saber-ho, a llogar una petita habitació al Paral·lel, a escassos 100 m del que antigament fou el camp de les Carolines? Què em va dur a sentir que havia de fer allí el meu trànsit de gènere? Què em va empènyer a oferir-me per realitzar un voluntariat (fins a quatre treballs seguits que vaig aconseguir, es van truncar per alguna causa inusitada abans d’això i em van deixar amb temps lliure per plantejar-me acceptar-ho) al Centre de Recursos del Carrer Comte Borrell, dedicada al col·lectiu i just on, després vaig descobrir, hi havia hagut el comentat camp de les Carolines?
Què em va impulsar, sense ni jo saber-ho, a passejar els diumenges baixant el Paral·lel, des del Molino pel carrer Sant Pau i les Rambles per arribar a les Drassanes i de tornada una altra vegada, fent instintivament i sense adonar-me’n, el recorregut que vuitanta-set anys abans havien fet Les Carolines en la seva comitiva fúnebre fins a la vespasiana al costat de Colom?
I a totes aquestes preguntes només trobo una resposta. Per una raó o altra, estava predestinada a fer-ho.
Crec que no va ser casualitat que un dia, mentre gaudia del meu passeig primaveral de diumenge, en passar al costat de la Rambla del Raval, em vingués al cap la idea de crear un memorial per a les Carolines «grandioses, filles de la vergonya» com vaig llegir que les anomenava en Jean Genet en el seu llibre.
Elles, estant sumides en la més terrible misèria, havent-se de prostituir per subsistir, encara van haver de patir la desgràcia que una bomba anarquista destruís el seu lloc de cita amb els clients. Un veritable problema que a qualsevol en una situació tan precària hagués enfurismat o desesperat, però que a les Carolines les va fer grans. La seva reacció irònica, esperpèntica, sarcàstica, organitzant una comitiva fúnebre, abillades com a planyívoles, per portar-li unes flors al moribund urinari, les va elevar a ser part de la memòria històrica d’aquesta ciutat.
Tota aquesta història, salvant les distàncies, no deixa de recordar-me el drama propi que vivim les persones dissidents sexuals o de gènere quan ens toca enfrontar-nos a un món que no ens entén, o no vol fer-ho. Tan bonic com seria ser una mateixa i haver de veure com la societat castiga la diferència, la discrimina, l’anul·la. Les Carolines eren la ciutat invisible, aquesta que s’amagava al barri xinès per a vergonya dels veïns de la burgesia, però al mateix temps eren la ciutat real, aquella que existeix, encara que no vulguis veure-la. I la seva manera de fer-se «visibles» em sembla tota una lliçó d’intel·ligència.
Rebel·lar-se cridant, tirant rocs, fent enrenou, tan sols t’enfronta i separa les faccions. Riure’s de la desgràcia pròpia, perquè la gent vegi que no et mereixes tanta misèria, et dóna, com a mínim, l’altura moral de pensar que tu ets tu i ningú et canviarà, que les dissidències de gènere existim i que som les propietàries de la nostra identitat, fins i tot en el sarcasme de la disfressa.
He d’agrair a les Carolines haver existit. Gràcies a elles, i a la «causalitat» que es creuessin en el meu camí, jo sóc més jo, i sóc millor.
De fet ara ja sóc una Carolina. Totes ho som.